365d365e és un blog que va nèixer el gener de 2011 amb una idea: fer 365 entrevistes en 365 dies. Si som estrictes i prenem la idea al peu de la lletra no ho han aconseguit. Però arriba un moment que tant és si l'esperit segueix viu. El periodista Oriol Rodríguez i el fotògraf Carles Rodríguez en porten fetes unes 300 i això, fàcil no és. Han entrevistat tant a gent famosa com a gent menys o gens famosa però que sempre tenen alguna cosa a dir i explicar.

En aquesta ocasió, l'Andreu Buenafuente és qui els hi concedit part del seu temps en una àmplia i interessant conversa que van mantenir a la seu principal d'EL TERRAT a Barcelona.

Em extret algunes de les preguntes de l'entrevista que podeu llegir sencera aquí. El text és de l'Oriol Rodríguez i les fotografies del Carles Rodríguez.

Ets una persona obsessiva?
Sí. També, ara que parlàvem de l'ofici, tinc un gran sentit de la responsabilitat envers la nostra feina, més encara durant aquest últim any i donat un cert empobriment de la professió. Reivindico molt l'ofici, ja no tant contra la tele dolenta, que això és molt quimèric, sinó l'art de comunicar i el compromís amb l'ofici. Posar-se davant d'una càmera és molt seriós, després en podràs gaudir i fer que la gent en gaudeixi, però el fet de que hi hagi milers d'espectadors pendents del que fas implica que has d'assegurar-te que el guió sigui el millor possible, que la il·luminació sigui bona… Uns valors que són molt obvis però que sembla que estiguin en perill d'extinció. Avui pensava en una frase que m'agrada molt i que venia a ser la seva màxima del mític Johnny Carson: “hem de fer fàcil el difícil”. És a dir que el programa, per molt que tingui una complexitat interior brutal, exteriorment, per a l'espectador, ha de semblar fàcil. Aquesta és una feina que a mi em fascina i ho controlo tot, i no per ser extremadament controlador, sinó perquè m'agrada: des del vestuari fins al decorat. Menys de la il·luminació, una temàtica de la qual em declaro totalment inútil, puc estar pendent de qualsevol detall.

Què és el més important que has fet?
El conjunt de tot plegat, haver fet de la meva passió el meu ofici. Més enllà d'això no hi ha res especialment important. Sí que hi ha vivències molt intenses, però no m'agrada gaire l'èpica.

Més enllà de la vessant humorística, ets una persona amb una sensibilitat artística que ha triomfat en un món tan ferotge que com el de la televisió. No és paradoxal?
Aquesta és l'esquizofrènia que he patit durant molts anys: intentar portar una component més artística a un món industrialitzat. Em preocupa la decadència artística de la televisió. Creia que no la viuria, però tot ha anat decaient molt ràpid. La crisi també ens ha perjudicat molt, abaratint molt les propostes. Jo encara m'he de barallar amb coses com si la música ha de ser en directe, el decorat realista… A vegades tinc la sensació que m'he fet un clàssic defensant un territori on em trobo sol.

És això el que intenteu fer a la Sexta amb programes com Salvados o El Intermedio, una televisió diferent al panorama imperant?
Sí. Als grans operadors de televisió sempre els hi foto canya. Els recordo que tenen els comandaments i que per tant són ells els que poden revertir la situació. I és que es pot buscar ser comercial, però amb programes de més qualitat. Treballar per una tele que es fes respectar una mica. Però jo ja he desistit.

Segur?
No del tot (riu). I és que la televisió és molt absorbent, i et lleves al matí i escoltes la ràdio, i descobreixes aquell grup nou. I llegeixes la Contra de La Vanguardia i penses que pot ser interessant portar el paio que entrevisten al programa. I vas al teatre i el protagonista de l'obra no ho fa malament… I al final, el que per als altres és oci per a tu és feina i més feina.

No pots desconnectar?
Al final n'aprens, però hi ha un bitxo dins que no el puc matar. A més, m'encanta descobrir talent. Per exemple, ara, gràcies a una aplicació de l'iPad, em dedico a escoltar ràdios locals. I els amics em pregunten per què escolto, posem per cas, Ràdio Calafell, doncs perquè m'agrada més que escoltar RNE.

Busques la sorpresa?
Exacte. Alguna vegada ens han dit, i crec que la definició és encertada, que som uns buscadors d'emocions. Per mi la televisió ha de generar emocions. I si trobo un còmic a un ràdio local que està a mig fer, el meu objectiu és intentar polir-lo i posar-lo al programa. I que l'endemà la gent em digui que aquell paio és molt bo. Si això passa, missió acomplida.

Parlaves del programa amb l'Eduard Punset, Com va la vida? Amb ell inicies una nova etapa, més reflexiva i en profunditat?
Ja m'hagués agradat! Ha passat que una mena de caprici que vaig plantejar a TV3 es va convertir en una cosa que tenia forma. No havíem inventant res, perquè tan sols érem dos persones parlant, però va anar tan bé que vaig parlar amb TV3 de la possibilitat de fer-ne més. No amb en Punset, sinó cada dia amb un personatge diferent, però sempre mantenint aquest to divulgatiu i en profunditat. Malauradament, el programa no es podrà fer per un tema pressupostari. I això m'entristeix molt, no perquè jo vulgui fer moltes coses, sinó perquè després d'haver aconseguit que tinguessin bones audiències dos paios parlant a la televisió, que semblaven la BBC a la catalana, és una llàstima que el projecte no pugui anar endavant per un tema econòmic. És més important tenir atenció medica, evidentment, però que TV3 no es pugui permetre continuar amb un programa que ha funcionat és una anomalia. Una situació que m'ha deixat una mica tocat.

No és simptomàtic que en una època en què tot va tan ràpid la gent vulgui programes com aquest o El convidat, espais que segueixen un ritme més pausat?
L'altre dia llegia un article on es parlava del retorn de l'entrevista. No té una explicació gaire clara, però és interessant que per tossuderia d'alguns, com l'Albert Om o jo mateix, ja que aquest era un programa que feia tres anys que volia fer, s'hagi anat creant una tendència. Potser sí que tenim ganes de saber-ne més i contrarestar aquesta velocitat excessiva que fa indigerible tot el que passa. Em preocupa la decadència artística de la televisió.